Retrats, fauna, móns onírics i paisatges a l'aire lliure. Acrílic, oli, aquarel·la, dibuix a bolígraf i ceràmica: un recorregut per tota la meva obra, del 2009 a avui.
Pinto des de petita. Amb deu anys ja em fixava en els craquelats de la pintura envellida als museus, en les textures i en com estaven donades les pinzellades; volia plasmar les llums i les ombres de la mateixa manera. Aquesta obsessió per observar és la mateixa que avui aplico com a restauradora.
La meva obra es mou entre el realisme figuratiu i allò oníric: retrats amb papallones i ocells, fauna salvatge, cels i universos interiors. Cada quadre sol anar acompanyat d'un text propi, perquè per a mi pintura i escriptura parlen del mateix lloc.
T'agradaria un quadre a mida?
Faig retrats i obres per encàrrec, en acrílic o oli, a partir de fotografies o del natural. Escriu-me i en parlem: format, tècnica i terminis.
Test fet a màCeràmica, gesso, acrílic, tela i capa impermeable · 2026
Estany de nenúfarsCeràmica i acrílic · 2026
Modelatge de la granota2026
Pintura de la granota2026
«Painting is silent poetry, and poetry is painting that speaks» — Plutarc
Escrits: textos que acompanyen a l'obra
Gairebé cada quadre neix amb un text. Poemes i prosa breu escrits entre 2017 i avui.
Les papallones de l'ànima
La meva predilecció va més enllà del que és científic i de la bellesa que emana de l'arquitectura cel·lular que vesteix el nostre cervell, amb figures harmonioses i dibuixos anatòmics que ben aviat Ramón y Cajal plasmaria als seus papers. La persistència per la troballa de l'estètica més pura creada per la mare natura, els seus dots artístics i el seu afany polifacètic estan fets per ser admirats. La necessitat de trobar una raó física al pensament, aquelles connexions neurològiques que ell mateix va relacionar aviat amb les papallones de l'ànima, m'inspira. I metafòricament parlant, Cajal les descriu en la seva teoria neuronal:
«Com l'entomòleg a la caça de papallones de matisos vistosos, la meva atenció perseguia, al verger de la substància grisa, cèl·lules de formes delicades i elegants, les misterioses papallones de l'ànima, el batec de les ales de les quals qui sap si aclarirà algun dia el secret de la vida mental.»
(Santiago Ramón y Cajal, 1852–1934)
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Mi predilección va más allá de lo científico y de la belleza que emana de la arquitectura celular que viste nuestro cerebro, con armoniosas figuras y dibujos anatómicos que pronto Ramón y Cajal plasmaría en sus papeles. La persistencia por el hallazgo de la estética más pura creada por la madre naturaleza, sus dotes artísticos y su ansia polifacética están hechos para ser admirados. La necesidad de encontrar una razón física al pensamiento, esas conexiones neurológicas que pronto él mismo relacionó con las mariposas del alma, me inspira. Y metafóricamente hablando, Cajal las describe en su teoría neuronal:
«Como el entomólogo a la caza de mariposas de vistosos matices, mi atención perseguía, en el vergel de la sustancia gris, células de formas delicadas y elegantes, las misteriosas mariposas del alma, cuyo batir de alas quién sabe si esclarecerá algún día el secreto de la vida mental.»
(Santiago Ramón y Cajal, 1852–1934)
Tributo a Las mariposas del alma — Acrílic sobre tela · 130 × 100 cm
El vol de la imaginació
Escolto el cant d'un gall matiner que confon els llums de l'hospital amb albades. El bramul de les fulles seques rodolant per terra com una moto fent els seus quilòmetres més llargs. Tot es percep igual, fins i tot més sonor del que és normal. El vent, o potser la dansa de la brisa que està a punt d'arribar amb el Sol.
Abasto els núvols, al lluny borrosos, que es dispersen per damunt de la ciutat com un llençol translúcid. Percebo l'olor de terra humida a punt d'inundar-se. Estarà a punt de ploure d'aquí a un parell de dies? M'ho pregunto mentre al lluny se senten veus. No arribo a percebre la conversa, camuflada entre el balanceig i el xerric del metall corroït pel temps.
I allà em trobava de nou, al gronxador que s'alçava sobre els núvols, sobre els vols invisibles, més enllà dels somnis nocturns. Era astronauta a l'espai, era ocell al cel.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Escucho el canto de un gallo mañanero que confunde las luces del hospital por amaneceres. El rugido de las hojas secas rodar por el suelo como una moto haciendo sus más largos kilómetros. Todo se percibe igual, incluso más sonoro de lo normal. El viento, o tal vez la danza de la brisa que está por llegar junto al Sol.
Alcanzo las nubes, a lo lejos borrosas, que se dispersan por encima de la ciudad como una sábana translúcida. Percibo el olor a tierra húmeda a punto de inundarse. ¿Estará a punto de llover en un par de días? Me pregunto mientras a lo lejos se escuchan voces. No alcanzo a percibir la conversación, camuflada entre el balanceo y chirrío del metal corroído por el tiempo.
Y ahí me hallaba nuevamente, en el columpio que se alzaba sobre las nubes, sobre los vuelos invisibles, más allá de los sueños nocturnos. Era astronauta en el espacio, era pájaro en el cielo.
El vuelo de la imaginación (Whispers of thoughts) — Oli sobre tela · 90 × 115 cm
L'habitació blava
Blava era l'habitació. Era la pau i l'ordre del caos. Blaus eren els reflexos sobre la seva pell. Fins i tot la lluïssor dels seus ulls s'havia transformat d'aquell castany que de vegades era foc sota el Sol en un blau tan profund com les aigües del mar.
Blava era la tímida llum que treia el cap per la finestra, d'aquells capvespres que aclamen al cel la fi d'un altre llarg dia i esperen pacients el silenci de la nit. Es perfilaven amb detall els dits que desenredaven els seus cabells, i que podien passar hores com dies al mateix compàs.
Una nit li va dir que ella era blava, mentre l'abraçava al seu càlid niu de mantes. Blau també era ell, més que el cel que va somiar volar tantes vegades. Era tan blau com les plomes que vesteixen la seva esquena, motxilles d'experiències viscudes i per viure. Aquell instant era d'un blau sublim, d'aparença infinita que engendra del finit i revela sense límit la seva identitat. Era un blau que semblava anihilar el temps i l'espai, desafiant les lleis de la bellesa, com el batec de les ales o com una onada que s'eleva i s'esvaeix per tornar a la seva forma original.
Aquell blau era el punt àlgid de la muntanya, i també de la petitesa o fins i tot del no-res o del buit que divaguen davant la immensitat de l'univers. Ell era blau cobalt, duia amb ell un món d'història i tot i així era més estable que qualsevol altre color. Sabia de sobres on era el seu camí i com caminar-hi. I així es van trobar estirats davant quatre parets que s'estenien sota els ulls d'un somiador delerós de descobrir horitzons, tan infinites com l'aleteig de tots els ocells que haurien sentit ja volar dins el pit.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Azul era la habitación. Era la paz y el orden del caos. Azules eran los reflejos sobre su piel. Incluso el brillo de sus ojos, se había transformado de aquel castaño que a veces era fuego bajo el Sol, en un azul tan profundo como las aguas del mar.
Azul era la tímida luz que asomaba por la ventana, de esos atardeceres que aclaman sobre el cielo el fin de otro largo día, y esperan pacientes el silencio de la noche. Se perfilaban al detalle los dedos que desenredaban sus cabellos, y que podían pasar horas como días al mismo compás.
Una noche le dijo que ella era azul, mientras la abrazaba en su cálido nido de mantas. Azul también era él, más que el cielo que soñó volar tantas veces. Era tan azul como las plumas que visten a sus espaldas, mochilas de experiencias vividas y por vivir. Aquel instante era de un azul sublime, de apariencia infinita que engendra de lo finito y revela sin límite su identidad. Era un azul que parecía aniquilar al tiempo y al espacio, desafiando a las leyes de la belleza, como el batir de las alas o como una ola que se eleva y desvanece para volver a su forma original.
Aquel azul era el punto álgido de la montaña, y también de la pequeñez o incluso de la nada o del vacío que divagan ante la inmensidad del universo. Él era azul cobalto, consigo llevaba un mundo de historia y aún así, era más estable que cualquier otro color. Sabía de sobras dónde estaba su camino, y cómo andar sobre él. Y así, se hallaron estirados ante cuatro paredes que se extendían bajo los ojos de un soñador ansioso por descubrir horizontes, tan infinitas como el aleteo de todos los pájaros que habrían sentido ya en su pecho volar.
La habitación azul — Oli sobre tela · 80 × 60 cm
El vestit vermell
Si pogués comptar totes les estrelles
sabria una i mil vegades quant m'il·lumines,
cel immens on tu espurneges
brilles com el foc que erosiona les espines.
Quan les nits fredes amenacen en presència
desperten els turments més austers,
i tu apareixes del no-res, captivant amb la teva essència
que em guia pels camins més llargs.
Aleshores m'eleves,
cap a l'infinit, cap a direccions imprecises,
allà on fa olor de totes les primaveres
com una flor oberta amb el millor dels seus somriures.
Camino, caic i s'estén la teva mà a la vora
que sense paraules i només amb moviments,
desperta amb l'alegria d'un acord
com la teva veu que s'allotja als meus pensaments.
I així és com aconsegueixes donar color a aquest món
i reneixes a poc a poc del meu fur,
il·luminant a l'espai des del més profund
mentre t'observo com l'estrella que més estimo.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Si pudiera contar todas las estrellas
sabría una y mil veces cuánto me iluminas,
cielo inmenso en el que tú destellas
brillas como el fuego que erosiona las espinas.
Cuando las frías noches amenazan en presencia
despiertan los tormentos más austeros,
y tú apareces de la nada, cautivando con tu esencia
que me guía por los más largos senderos.
Entonces me elevas,
hacia el infinito, hacia direcciones imprecisas,
allí dónde huele a todas las primaveras
como una flor abierta con la mejor de sus sonrisas.
Camino, caigo y se extiende tu mano al borde
que sin palabras y solo en movimientos,
despierta con la alegría de un acorde
como tu voz que alberga en mis pensamientos.
Y así es como logras dar color en este mundo
y renaces poco a poco de mi fuero,
alumbrando en el espacio desde lo más profundo
mientras te observo como a la estrella que más quiero.
El vestido rojo (Teresa) — Oli sobre tela · 80 × 60 cm
Capvespre al bosc
Paisatges que a pinzellades parlen d'un vell camí,
dibuixaven horitzons i capvespres pintats amb vi.
Ressaca i escletxes de la ment,
figurant un món de gravetat inexistent.
Tenia la sensació de caminar a poc a poc,
cos buit que balla dins l'espai.
Quants dies havien passat ja!
Vaig caminar perplexa davant l'harmonia d'un paisatge emmarcat.
Em vaig dirigir cap a un camí que semblava en moviment,
el so de la meva respiració i la teva veu entrellaçada amb el vent.
Uníson de dues cançons que desvelen secrets,
Terra en pau, dolços sospirs entre minuts estrets.
Passo els dits pels teus cabells enredats,
com les flors que al Sol espurnegen dins l'immens prat.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Paisajes que a pinceladas hablan de un viejo camino,
dibujaban horizontes y atardeceres pintados con vino.
Resaca y resquicios de la mente,
figurando un mundo de gravedad inexistente.
Tenía la sensación de andar despacio,
cuerpo vacío que baila en el espacio.
¡Cuántos días habían ya pasado!
Anduve perpleja ante la armonía de un paisaje enmarcado.
Me dirigí hacia un camino que parecía estar en movimiento,
el sonido de mi respiración y tu voz entrelazada con el viento.
Unísono de dos canciones que desvelan secretos,
Tierra en paz, dulces suspiros entre minutos prietos.
Paso mis dedos por tu cabello enredado,
como las flores que al Sol destellan en el inmenso prado.
Anochecer en el bosque — Oli sobre tela · 100 × 130 cm
Renéixer
El matí va sotjar amb un raig de Sol per la finestra,
d'aquells que cremen la pell a foc lent.
Sonava el despertador insondable com una campana,
semblant al dring del temps vibrant entre el vent.
Al fons de la tassa es dibuixava el futur amb cafè espès,
com aquelles ales de mil ocells delineant entre el cel.
Caia la pressió del futur i del passat pel seu propi pes,
i amb això construïa un nou camí enmig del dol.
Al pantà dels seus ulls hi havia aigües cristal·lines,
coneixia les pedres abans d'arribar a la plana.
Darrere la seva mirada hi havia immenses valls i turons,
frondosos d'esperança encara per als qui van perdre el seny.
Espines i pètals, dolcesa i temors. Records i trasllats que sorprenen amb olors. Direccions oposades en un món caòtic, rutes que maten i d'altres que alleugen. Tot són acolliments per als jardins deserts, nous colors per al tedi terrenal que floreix a l'hivern.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
La mañana acechó con un rayo de Sol por la ventana,
de esos que queman la piel a fuego lento.
Sonaba el despertador insondable como una campana,
parecido al tañido del tiempo vibrando entre el viento.
En el fondo de la taza se dibujaba el futuro con café espeso,
como aquellas alas de mil pájaros delineando entre el cielo.
Caía la presión del futuro y del pasado por su propio peso,
y con ello construía un nuevo sendero entre el duelo.
En el pantano de sus ojos había aguas cristalinas,
conocía las piedras antes de alcanzar la llanura.
Detrás de su mirada había inmensos valles y colinas,
frondosas de esperanza aún para los que perdieron la cordura.
Espinas y pétalos, dulzura y temores. Recuerdos y traslados que sorprenden con olores. Direcciones opuestas en un mundo caótico, rutas que matan y otras que alivian. Todo son acogidas para los jardines desiertos, nuevos colores para el hastío terreno que florece en invierno.
Renacer — Acrílic sobre tela · 130 × 80 cm
L'origen
A tu, per l'espera.
Per l'origen de tot.
Pel que vas ser i seràs.
Pel camí que recorreràs.
Pels canvis, les anades i tornades.
Per les teves llàgrimes, pels teus somriures.
Pels teus encerts i els teus errors.
Recorda't sempre des del principi.
Al mateix lloc on et vas trobar,
al mateix llaç que et va mantenir unit.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
A ti, por la espera.
Por el origen de todo.
Por lo que fuiste y serás.
Por el camino que recorrerás.
Por los cambios, las idas y venidas.
Por tus lágrimas, por tus sonrisas.
Por tus logros y tus fallos.
Recuérdate siempre desde el principio.
En el mismo lugar donde te hallaste,
en el mismo lazo que te mantuvo unido.
El origen — Acrílic sobre tela · 60 × 55 cm
El viatge
De la unió també neix la pau, el descans, el silenci. El planeig d'un ocell sobre els núvols, el control a les seves ales, l'harmonia en el seu vol.
Dels dies grisos mil matisos, mil històries, mil gotes d'aigua a l'abril. I de cada gota, mil somriures. També deserts i sequeres, sols que cremen, flors que neixen i es marceixen com qualsevol ésser.
De la unió no només neix la força. També neixen dols, ferides que es reobren i se sutura amb or, cicatrius que embelleixen. El lliurament, obrir-se com un llibre, conèixer fins a l'última lletra de cada paràgraf.
La incertesa del capítol següent, el viatge, la improvisació, l'aventura inesperada. Neix una altra visió del temps, compartir, escriure la història a mà, dibuixar-la amb els dits. I en ell la desesperació, l'aigua veloç que enderroca a les cascades i escapa del camí, l'ambició de retenir-la tota.
Del desassossec neix llum, esperança, projectes i somnis per complir. I dels somnis sentir-se viu, humà, nits en vetlla i viatges a l'espai. Entre plors o rialles, sentir el pit obert, destapar l'ànima.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
De la unión también nace la paz, el descanso, el silencio. El planeo de un ave sobre las nubes, el control en sus alas, la armonía en su vuelo.
De los días grises mil matices, mil historias, mil gotas de agua en abril. Y de cada gota, mil sonrisas. También desiertos y sequías, soles que queman, flores que nacen y marchitan como cualquier ser.
De la unión no solo nace la fuerza. También nacen duelos, heridas que reabren y suturan con oro, cicatrices que embellecen. La entrega, abrirse como un libro, conocer hasta la última letra de cada párrafo.
La incertidumbre del siguiente capítulo, el viaje, la improvisación, la aventura inesperada. Nace otra visión del tiempo, compartir, escribir la historia a mano, dibujarla con los dedos. Y en él la desesperación, el agua veloz que derriba en las cascadas y escapa del camino, la ambición por retenerla toda.
Del desasosiego, nace luz, esperanza, proyectos y sueños por cumplir. Y de los sueños sentirse vivo, humano, noches en vela y viajes al espacio. Entre llantos o risas, sentir el pecho abierto, destapar el alma.
El viaje — Acrílic sobre fusta · 80 × 20 cm
Forat negre a l'espai
Entreveure el rostre per la llum del Sol naixent,
el primer acord apareix com un secret profund,
el tacte sota les mantes sota el cos estàtic i calent.
Un nou dia més a prop del son, cada cop més gran, cada cop més estret.
Ressona el crit de la infantesa a la meva ment,
i el trontoll entre uns braços que ara ja són el meu amulet.
Al lluny, se senten les rutines de la gent,
cavallerós el silenci que observa amb paciència i respecte.
El dolor de la incertesa quan no fa olor de roba nova, quan el tacte dels cabells no se sent.
Glopada d'aire fresc enmig del paisatge inquiet,
tranquil quan tot s'atura, quan no ets absent.
Quan els llavis desxifren un immens alfabet
de paraules que coneixen emocions, de cançons que flueixen pel corrent.
Des de quan baixar del món va ser tot un repte?
Deformar el temps i l'espai com un forat negre en la immensitat, més enllà de l'horitzó.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Entrever el rostro por la luz del Sol naciente,
el primer acorde aparece como un profundo secreto,
el tacto bajo las mantas bajo el cuerpo estático y caliente.
Un nuevo día más cerca del sueño, cada vez más grande, cada vez más prieto.
Resuena el grito de la infancia en mi mente,
y el tambaleo entre unos brazos que ahora ya son mi amuleto.
A lo lejos, se escuchan las rutinas de la gente,
caballeroso el silencio que observa con paciencia y respeto.
El dolor de la incertidumbre cuando no se huele a ropa nueva, cuando el tacto del cabello no se siente.
Bocanada de aire fresco en mitad del paisaje inquieto,
tranquilo cuando todo se detiene, cuando no estás ausente.
Cuando los labios descifran un inmenso alfabeto
de palabras que conocen emociones, de canciones que fluyen por la corriente.
¿Desde cuándo bajarse del mundo fue todo un reto?
Deformar el tiempo y el espacio como un agujero negro en la inmensidad, más allá del horizonte.
Agujero negro en el espacio — Oli sobre tela · 80 × 60 cm
Temps de pandèmia
Darrere de la finestra hi ha una ciutat infectada. Solitària, carrers buits i silenci. Hi ha pluja i vent, desconsol i temor en les poques mirades rodamones que encara caminen pel carrer. El món s'havia aturat del tot, un fet històric sembrat per la mateixa humanitat. La incertesa d'aquesta quarantena i el final borrós que amb prou feines s'observa a la llunyania sembla allunyar-se a cada pas que fem. Dies grisos per a totes les ànimes que han lluitat en aquesta batalla fins al final, i cors trencats per les que s'han perdut. Les notícies són el reflex de la por i la desconfiança, també del que el futur depara en la prosperitat que va quedar enterrada novament en superar una vella crisi i entrar-ne en una altra de més profunda. Són dies de reflexió, i també dies d'autoconeixement. Rere la finestra, a la nostra nova habitació, seguim pintant. Plasmar allò que vull imaginar, on voldria ser, és tot el que tinc a les mans. Collir a la nostra nova bombolla grans somnis que es faran realitat algun dia a passes petites. Encara hi ha esperança que el Sol torni a brillar, que vindran temps millors; en algun lloc, en algun moment.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Detrás de la ventana hay una ciudad infectada. Solitaria, calles vacías y silencio. Hay lluvia y viento, desconsuelo y temor en las pocas miradas vagabundas que aún caminan por la calle. El mundo se había parado por completo, un hecho histórico sembrado por la misma humanidad. La incertidumbre de esta cuarentena y el borroso final que apenas se observa en la lejanía, parece distanciarse por cada paso que damos. Días grises para todas las almas que han luchado en esta batalla hasta el final, y corazones rotos por las que han perdido. Las noticias son el reflejo del miedo y desconfianza, también sobre lo que el futuro depara en la prosperidad que quedó enterrada nuevamente al superar una vieja crisis y entrar en otra más profunda. Son días de reflexión, y también días de autoconocimiento. Tras la ventana, en nuestra nueva habitación, seguimos pintando. Plasmar lo que quiero imaginar, dónde quisiera estar, es todo cuanto tengo en mis manos. Cosechar en nuestra nueva burbuja grandes sueños que se harán realidad algún día a pasos pequeños. Aún hay esperanza de que el Sol vuelva a brillar, de que vendrán tiempos mejores; en algún lugar, en algún momento.
Tiempos de pandemia — Acrílic sobre tela · 2020
Hauria de llevar-me al matí
Hauria de llevar-me al matí, despertar quan el Sol acompanya,
quan la lluïssor desenganya i recorda el dolor de la migranya
després d'una nit llarga, a demanar consol amb la mirada amarga
quan l'esquena fins i tot l'aire carrega,
i ho faria, si no fos perquè el meu rellotge despista i m'incita a perdre-ho tot de vista,
a oblidar-me de l'oblit sense deixar-me cap pista.
Potser la marea amenaça, potser el mar ara m'abraça,
i potser demà m'ofegui en la seva cuirassa,
d'onatge, de paraules buides, com aquest cor que reia,
però va acabar boig i marcit,
dibuixant paraules en papers amb grafit.
Perquè ja no queden orelles per als qui demanen desitjos a la Lluna,
per als qui viuen sense fortuna.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Debería levantarme por la mañana, despertar cuando el Sol acompaña,
cuando el brillo desengaña y recuerda el dolor de la migraña
después de una noche larga, a pedir consuelo con la mirada amarga
cuando la espalda hasta al aire carga,
y lo haría, si no fuera porque mi reloj despista y me incita a perder todo de vista,
a olvidarme del olvido sin dejarme alguna pista.
Quizás la marea amenaza, quizás el mar ahora me abraza,
y quizás mañana me ahogue en su coraza,
de oleaje, de palabras vacías, como este corazón que se reía,
pero acabó loco y marchito,
dibujando palabras en papeles con grafito.
Porque ya no quedan oídos para los que piden deseos a la Luna,
para los que viven sin fortuna.
Autoretrat — Llapis sobre paper
Terra de tigres
Poc més de 100 anys han passat, i observem amb ulls expectants de tigres rodamons. Pel·lícules que en el seu moment no van existir i que van quedar en el record viu d'una societat en decadència. Terra de tigres i més tigres. I la història continua activa, lluites sense sentit segueixen bategant. Afany destructiu, afany competitiu, flors marcides i cels sense llum. Guerra i més guerra, repertoris d'ira, d'orgull, de foc i... de buit. Turments en les ments pertorbades que inunden el món i ofeguen les seves esperances. Quant ha plogut i quant segueix plovent. Quantes petjades han quedat al terra bombardejat, al cor de les ànimes que un dia van somiar menjar-se el món.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Poco más de 100 años han pasado, y observamos con ojos expectantes de tigres vagabundos. Películas que en su momento no existieron y que quedaron en el vivo recuerdo de una sociedad en decadencia. Tierra de tigres y más tigres. Y la historia continúa activa, luchas sin sentido siguen latiendo. Afán destructivo, afán competitivo, flores marchitas y cielos sin luz. Guerra y más guerra, repertorios de ira, de orgullo, de fuego, y... de vacío. Tormentos en las mentes perturbadas que inundan el mundo y ahogan sus esperanzas. Cuánto ha llovido y cuánto sigue lloviendo. Cuántas huellas han quedado en el suelo bombardeado, en el corazón de las almas que un día soñaron comerse el mundo.
Terra de tigres — Acrílic i oli sobre tela
Quan el compàs de la porta va cessar
Quan el compàs de la porta va cessar, un crit de silenci profund es va vessar en ecos sobre muralles infinites. Un crit capaç d'eixordar el vent que passeja lliure pel cel, allà on cap obstacle no pot atrapar-lo.
I allà em trobava jo, errant, davant d'un nou escenari on ja res no responia als meus sentits. Potser ells, esvaïts en el món físic, només van deixar un rastre a la meva ment: una petjada sense amo que avançava per pura memòria, moguda per l'instint.
Ara, un sol vibrant m'abrasaria per dins per sempre, atrapat en un cel inquiet on els núvols cremen amb cada pregunta que reneix.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Cuando el compás de la puerta cesó, un grito de silencio profundo se derramó en ecos sobre murallas infinitas. Un grito capaz de ensordecer al viento que pasea libre por el cielo, allá donde ningún obstáculo puede alcanzarlo.
Y allí me hallaba yo, errante, frente a un nuevo escenario en el que ya nada respondía a mis sentidos. Tal vez ellos, desvanecidos en el mundo físico, solo dejaron un rastro en mi mente: una huella sin dueño que avanzaba por pura memoria, movida por el instinto.
Ahora, un sol vibrante me abrasaría por dentro para siempre, atrapado en un cielo inquieto cuyas nubes arden con cada pregunta que renace.
Atardecer — Aquarel·la · 2025
Recorda't
Recorda't abans del viatge, abans del dia en què vas perdre les maletes. La marea et va arrossegar quan menys t'ho esperaves, i aquí ets de nou impacient. Observa't amb atenció, recorda't. Abans que els segons fossin hores en un mar enfurismat, recorda't surant fins a la vora. Dibuixa el teu rostre a la sorra i atura't, assaboreix el temps que s'escapa lentament, gairebé imperceptible. Fes marxa enrere i recorda't.
Traducció de l'original castellà
Llegir l'original en castellà
Recuérdate antes del viaje, antes del día en que perdiste las maletas. La marea te arrastró cuando menos lo esperaste, y aquí estás nuevamente impaciente. Obsérvate con atención, recuérdate. Antes de que los segundos fueran horas en un mar enfurecido, recuérdate flotando hasta la orilla. Dibuja tu rostro en la arena y detente, saborea el tiempo que se escapa lentamente, casi imperceptible. Retrocede y recuérdate.
Recuérdate (detall) — Acrílic sobre tela · 2020
Encàrrecs i venda d'obra
T'agradaria un quadre a mida?
Faig retrats i obres per encàrrec, en acrílic o oli, a partir de fotografies o del natural. Escriu-me i en parlem: format, tècnica i terminis.
